La màgia de la vida

Fa poc, vaig rebre un mail que explicava una història vital fantàstica i que acabava dient: “va ser impressionant viatjar al subconscient amb vosaltres. Com sempre, hi éreu, esperant-me”. No puc explicar en què va consistir aquest viatge al subconscient perquè forma part de la intimitat d’algú que no sóc jo. Però he recordat aquesta frase i, com en aquell moment, m’ha envaït l’emoció profunda de saber que hi ha persones que no et fallen mai i que hi són sempre.

Pel camí ens equivoquem tantes vegades! I no podem tornar enrere: cada decisió implica una renúncia, i cada error, un aprenentatge. Ens equivoquem quan malgastem temps de la nostra vida en batalles perdudes que no valen la pena, quan donem prioritat a coses sense importància que no ens ajuden a fer-nos millors, ens equivoquem quan ho fem malament i no sabem demanar perdó, o quan ens deixem endur per enrabiades inútils en lloc de somriure cada moment per tot el que tenim…

Però, malgrat tot, sempre hi ha algú que ens allarga la mà, algú que no ens falla mai i ens espera dalt d’un turó, amb un sol radiant, somrient-nos, sense dir res, ajudant-nos a pujar després de la caiguda. Gràcies per ser-hi. Com sempre, hi éreu, esperant-me. Aquesta és la gran màgia de la vida.

Colors de fulles de tardor

És màgia...Ho ha de ser. Quan els colors canvien, com les fulles de tardor. I giren, es fonen, s'abracen i ja no sabem dir com eren ni com són. Petites fulles que es mouen amb una brisa lleugera de cor fins arribar a sacsejar. I esperem que caiguin, que es fonguin amb enyor.

Pobre Pompeu!

Deia l’altre dia un conferenciant que a la vida no hi ha càstigs sinó conseqüències. Que tots som lliures d’escollir i de decidir com actuem, què fem i com afrontem cada pas a la vida. Aquest dret a la llibertat d’acció comporta que haguem d’assumir també les conseqüències de les nostres decisions.

No, no us penseu que estic donant una lliçó de vida, d’autoajuda o de realització personal… és que arran d’aquella conferència, i passant-ne “parte” a algunes persones que són addictes al conferenciant en qüestió (Àlex Rovira) -i addictes també a l’humor intel•ligent (que es caracteritza per poder fer conya de la cosa més tonta, fins a acabar plorant de riure!)-, diguem que hem ampliat el nostre vocabulari amb una nova paraula que no sé si hauria estat acceptada per l’amic Pompeu…

A partir d’ara, si no us porteu bé i us fan copiar cent vegades a la pissarra “No ho faré més”, tingueu clar que no esteu castigats, sinó que esteu CONSEQÜENCIATS!
Jajajajaja!!!

Bogeta, sí, tu, la que t’has inventat la “palabreja”, ets tan genial que ni donant dotze voltes d’amor a l’univers n’hi ha prou per estimar-te com et mereixes!!!

Ah, i per cert, apunteu-vos també aquesta: XOPET. Sóc ferma defensora dels xopets! Queda dit!

Carta als Reis

L’any passat, una persona que estimo moltíssim va passar una mala tardor, perquè hi havia un problema de salut greu a la família. Quan va arribar el Nadal, el seu nen va fer la carta als Reis. No va demanar cotxes teledirigits, ni una PSP, ni l’últim joc de moda, ni el monopatí, ni un casc de bomber amb llum incorporada. Va demanar... un sac ple de salut!

Ara sóc jo qui he de fer la carta, i com que aquest any hi ha crisi només se’m permet un desig. Penso en moltes coses: platges gairebé verges a l’altra punta de món, persones més felices, pau, la loteria, més abraçades, més “t’estimo”, un munt de joguines que faran contents als més pekes, més llibertat, menys fronteres…

És difícil fer aquesta carta. Però prenent exemple dels més petits, que sovint tenen raó, he decidit demanar un sac ple de somriures. Somriures per als qui estimo, per als qui no conec, per als qui em creuo cada dia pel carrer, per als qui hi ha a l’altra banda del telèfon i a l’altra banda del món, per als qui riuen cada dia i per als qui ploren, per als qui es mereixen créixer en un món diferent, i per als qui ja som grans i encara tenim a les mans la possibilitat de poder canviar-lo una mica.

Smile!!!

CLASSE DE PSICOLOGIA FEMENINA (1)

Tot allò que els homes haurien de saber i mai no s’han atrevit a preguntar

Que quan diem no volem dir sí és una llegenda urbana. A vegades diem no i volem dir no, a vegades diem sí i volem dir no, a vegades diem no i és que sí, i a vegades és que sí i diem que sí… De veritat que no és tan difícil… només cal que escolteu amb quin to us ho estem dient!

No sempre us hem de dir què volem i necessitem. Ja hauríeu de saber-ho.

A casa, no “s’ajuda” o “es col•labora”… A casa, les tasques es comparteixen!

Creieu que un dia sereu capaços d’anar fer la compra al súper, sense demanar-nos “i què he comprar?”.

Per Sant Jordi volem rosa. Però també volem llibre!

No suportem que feu veure que ens escolteu mentre aneu fent mirades de reüll cap al televisor o la play ! Mireu-nos als ulls i practiqueu l’escolta activa! Sabeu què és?

Ens agrada que ploreu una mica al final de les pel•lis romàntiques… però sense passar-se...

Quan hi hagi convidats a casa i us toqui parar taula, no ens demaneu “quants som?”. A la meva classe de mates també hi havia nens. Deveu saber comptar, oi?

I no ens agraden els analfabets emocionals. Volem homes que sàpiguen empatitzar... Vaaaa, que hi ha una cosa que es diu diccionari que igual us pot ajudar...

Ah, vale, i ara em direu allò de “les dones no sabeu interpretar els mapes”. Doncs per això s’ha inventat el GPS! L’univers conspira a favor nostre… se siente…

To be continued.

THE BOY DOES NOTHING. Alesha Dixon

Buuuuuuhhhh!!!

- Buuuuuhhhh!!! -va sentir que li deien per l'esquena mentre feia el camí. Ella es va girar sobresaltada i es va quedar tota quieta, incrèdula, davant del que veia.
- BUUUUUUUUUUUUUUUUUHHHHHHHH!!!! -li va tornar a dir, aquesta vegada més fort i cara a cara.
- I tu qui ets? -li demana ella, mirant-lo fixament als ulls.
- Jo no sóc un, jo sóc molts...
- I qui sou? A veure, qui sou, eh? -li pregunta esverada.
- Els Teus Fantasmes!!! -diu una veu ronca i seca.

Ella fa una passa enrere. Se'l mira amb perspectiva i respira. Respira profundament. S'asseu damunt aquella roca i reflexiona, pacient, tranquil·la.

- I què voleu? -li demana.
- Espantar-te, és clar! Quina pregunta... I doncs, què fan els fantasmes???
- Desaparèixer quan s'encén el llum, això és el que fan.

I ella el va encendre i va continuar el seu camí.

Qüestió de prioritats

Avui no ha estat dia de bones notícies. Però malgrat tot estic contenta (digueu-me insconcient... però sóc del club dels de l'ampolla mig plena).

Estic contenta perquè hi ha persones fantàstiques que quan toquen fons saben prendre impuls i començar el camí cap a la remuntada.

Perquè he vist un nen català i una nena cubana (llet i cafè), agafats de la mà, sortint de l'escola, i rient.

Perquè avui m'han ensenyat que la vida seria molt senzilla si no ens la compliquéssim. Que si una decisió no depèn de tu, no cal atabalar-s'hi.

Perquè he vist que un somriure i una carícia tenen més força que tots els maldecaps del món.

Perquè cada dia intento recordar el consell de vida d'algú que admiro i estimo moltíssim: aprèn, diverteix-te i sigues bona persona.

Perquè tinc la sort de, després de disset anys, tenir una persona meravellosa al costat que encara em recorda cada dia que la vida és moooooooolt xula.

O potser perquè demà em retrobo amb els meus millors amics? És important trobar persones així al món, ànimes bessones amb qui et puguis fondre en una abraçada i sentir que un formigueig et recorre cos i esperit mentre les piles de l'energia positiva es carreguen. A qui puguis dir a cau d'orella: "no et deixaré anar mai més".

Sí, definitivament, sóc una "suertuda"! Si al final, tot és qüestió de prioritats!

"Cuestión de prioridades". Melendi

Avui va de pomes

Avui algú m’ha dit moltes vegades que m’estima i m’ha fet imaginar una avioneta fent cabrioles a l’aire dibuixant un cor. I no, no ha estat ni un fill, ni un nebot, ni la meva parella ni algú que em tiri els trastos de manera cursi. Ha estat una amiga, una amiga d’aquestes amb qui hem creat un vocabulari propi i críptic que ens permet tenir la conversa més surrealista i entendre-ho tot, tot i tot!

Explico això perquè acabem d'introduir un nou concepte en el nostre diccionari: el sexe poma. A veure, per què el món ha de parlar només en anglès? Resulta que l’amiga en qüestió és de formació més en francès (abstenir-se les ments brutes, que la cosa no va per aquí…) i ningú no l’obliga a saber escriure sex appeal. O sigui que la cosa s’ha quedat en sex-apple. I dic jo… no ens han explicat que la poma és la fruita prohibida? Pos eso! Tan desencaminada no anava…

Tu inventa’t tots els noms que vulguis… però no deixis mai de fer-me imaginar avionetes dibuixant cors. D’anglès no en sabrem… però a l’hora de fer-li la competència al senyor Pompeu creant un diccionari propi, som la bomba! D’aquí fins a Saturn, d’anada i tornada!

Desperta...

- Desperta’t… vine amb mi… - em diuen a cau d’orella.
- On anem?- un vell savi de barba blanca em somriu i em dóna la mà. Em tapa els ulls, mentre em balancejo entre el somni i la realitat. I aleshores ho veig:
Un món on nens de totes les races i cultures es dónen la mà per jugar a jocs impossibles mentre omplen l’aire amb les seves rialles.
On el més important no és mirar-se al mirall. Sinó ensenyar-se als altres tal com ets.
Un lloc on no hi ha farmacèutiques que porten un govern als tribunals perquè ha trobat la manera de produir fàrmacs barats que salven vides.
On ningú està destinat a travessar un mar en pastera només pel fet d’haver nascut en una terra més fosca, més brillant, més erma.
Un món sense armes. Perquè, allà, els qui hi viuen saben que no és més ric aquell qui té diners i poder.
On no cal que una parella signi un contracte quan decideix compartir la vida. N’hi ha prou amb què t’estimis. I on dos homes o dues dones es poden petonejar sense haver-se d’amagar.
- Desperta’t…- em diu una veu càlida a cau d’orella- Estaves somiant…
No. No vull despertar-me! Com diu una cançó que m’encanta: “no despertaré porque salga el sol”.

Yo lo valgo

Avui ho he provat. Es veu que ens toca llevar-nos un parell d’hores abans de sortir de casa (és a dir, a les 5 de la matinada): llet netejadora, tònic, crema anticel•lulítica, l’antiarrugues, la hidratant i la de contorn d’ulls. Després, base de maquillatge fluïd i unes lleugeres pinzellades d’ombra d’ulls i de coloret. Llapis de llavis i una mica de rímmel. Ei, i no ens podem deixar la crema per a les pells de les ungles, la que arregla les durícies dels peus, la llet hidratant corporal i la mascareta per al cabell.

Al vespre el ritual es repeteix. Tota la merdeta que t’has aplicat al matí, s’ha de tornar a treure, perquè ara resulta que la pell ha de respirar durant la nit. Tornem-hi! Netejadora i tònic, el desmaquillador especial dels ulls, la nutritiva, la retardant de creixement del pèl, les ampolletes revitalitzants i el tractament de xoc contra la flaccidesa. Total, que decideixo a les dotze que me’n vaig a dormir però no em fico al llit fins passada la una…

Però després em diuen que, per a estar bonica, cal dormir vuit hores cada dia. I a mi no em surten els números.

És que saben què passa, senyors de les empreses cosmètiques, que a part de maquillar-me i desmaquillar-me, també he de treballar, anar a comprar, fer rentadores, quedar amb els amics, sortir a sopar amb la meva parella, veure la família, llegir, veure una pel•lícula i anar al gimnàs.

Sabeu què us dic? Que amb arrugues i potes de gall i cel•lulitis i línies d’expressió i pell de taronja i estries… jo lo valgo igualment !

És genial

És genial llevar-se amb un somriure.
És genial tenir amics que només mirant-te als ulls saben si han de preguntar o si aquell dia s’imposa el silenci.
Poder trucar algú i dir-li “fes-me riure”. I que ho aconsegueixi.
És genial la sensació quan trobes una cosa que et pensaves que havies perdut. O quan perds una cosa que creies que era teva, però era només un miratge.
I que la connexió còsmica faci que una abraçada sigui molt més que això. Que mentre abraces puguis dir “no et deixaré anar mai més”.
És genial que, enmig de la muntanya russa de la vida, la teva vagoneta s’aturi a dalt de tot i sentis el vent a la cara.
Que hi hagi persones incondicionals que t’allarguen la mà. Que hi són.
És genial tenir la capacitat de fer que la frase més “xorres” es converteixi en una filosofia de vida que t’uneixi per sempre: “Gràcies per existir!”

PD: Que ens hem posat massa tendres? Vale, també és genial que als veïns del pis de dalt els traslladin a treballar a Zimbawe, que els del banc la caguin i t’ingressin 3.000 euros per error, que al company de feina que t’amarga l’existència li surti urticària a les aixelles, tipus senyor espantaocells, i que a aquell pesat que va amb el clauer del Jaguar penjant per fora la butxaca dels Levi’s se li emporti el cotxe la grua. Millor així????

Que la vida és genial!

Preguntes

De cop i volta, el dia es capgira. La multa de la zona blava. Les obres del carrer que t'omplen el cotxe de pols. La contractura que no et deixa fer el "meneo" cervical del Patrick Swayze a "Dirty Dancing". La merda de gos enganxada a la sola de la sabata.

I davant de tanta adversitat mundana et preguntes per què no estàs cantant mantres en un monestir budista perdut al Tibet o meditant a les Seychelles. Per què no vas néixer en el palau de les il·lusions d'una terra mítica. Per què no tens la força de fer la maleta i comprar un bitllet d'avió amb els ulls tancats mentre agafes ben fort la mà d'algú que t'acompanya en l'aventura de la teva vida.

I aleshores, enmig de tanta pregunta vital, un mocós de cinc anys acabats de complir et demana, càndidament i mirant-te als ulls (espero!): "tu saps per què als nois grans els agraden tant les tetes?". I és aleshores quan t'adones que, realment, al món hi ha qüestions més profundes i importants que les que et fas tu...

Per cert, qui tingui la resposta, premio! Perquè a mi només se'm va ocórrer aplicar la teràpia del "descojone". La solució perfecta per a un dia girat del revés!

Gronxant el temps camí de Tomboctou

I volo sobre el desert sentint les llepades del sol roent a la cara. La sorra vola i acompanya el batec de les meves ales, balsàmica, amorosint les ferides del camí.
Tomboctou és a prop, o potser molt lluny... I em deixo dur amb l’empenta del vent sense saber si el destí és a prop ni tampoc què hi trobaré, però m’agrada gronxar-me al vent mirant endavant, sense aturar-me, sense pressa, assaborint cada núvol que m’empasso i cada ombra que deixo al terra.
Veig les espurnes com llampeguen sobre l’aigua de l’oasi, brillants, noves, com petites espurnes innovadores plenes de llum.
M’esforço per mirar endavant i saber si Tomboctou s’acosta, però el sol m’enlluerna.
Sento el gronxar del temps amb so de color groc i m’agrada.

Un. Dos. I tres.

Una passa, dues passes, tres passes. Faig un salt, quedo suspesa en l'aire, començo a moure els braços com si estigués nedant i... VOLO! No heu somiat mai que voleu? Veig paisatges preciosos, tenyits de verd i del blau intens del fred dels rius de muntanya. Hi ha camins allà baix, però no s'hi mou ningú. Un cel net i transparent m'envolta. No fa fred. No hi ha soroll. Estic sola. Lliure per veure el món des del cel.

Conec d'altres persones que somien que volen, i ho fan exactament com jo. Un. Dos. I tres. I els peus perden pes, el cos s'enlaira i el món apareix des d'una altra perspectiva, preciosa i tranquil·la, que es deixa assaborir amb tots els matisos.

I comparteixo la vida amb d'altres persones meravelloses que volen sense somiar. Que volen quan són al desert i es deixen captivar pels capvespres silenciosos de la sorra vermella. Que volen per un gorg ple de fades, acompanyant el seu moviment d'ales blaves, imaginant-se que són en un altre lloc, en un altre moment. Que volen apropant-se a terres desconegudes i mítiques, descobrint el seu Tombuctú particular. Que volen cada dia perquè saben assaborir tots els moments. Que volen perquè la capacitat d'il·lusionar-se, l'alegria i l'energia positiva, els enlairen fins ben amunt. I no els deixen caure. Tots ells m'acompanyen en aquesta fantàstica aventura que és despertar-se cada dia. Quin gran personatge el destí, que ha fet que ens trobéssim en el camí!

Avui vull somiar muntanyes nevades, blanquíssimes, esquitxades de colors d'una primavera tímida que comença a treure el cap. No sé si això dels somnis se serveix a la carta... però per provar-ho que no quedi!!! Un. Dos. I tres!

De cargols

Siusplau, si algú ahir es va endur per error una paellada de cargols d’una botiga de menjars preparats d’un petit poble a les faldes del Montseny, que avisi a l’establiment en qüestió. Perquè les mendes vam anar a buscar la fideuà que teníem encarregada per dinar i havíem d’ajupir-nos buscant refugi i esquivant els ganivets i morters que es llançaven la mare i els fills que porten la botiga.
- Els cargols no poden haver marxat sols!
- Jo no els he donat a ningú!
- Segur que ja t’has equivocat!
- Aquí no hi són! Algú s’està fotent la cargolada en lloc de la lassanya que tenia encarregada!
- Bé, però així jo em puc emportar els cargols que us he encarregat per dinar o no?
- Sap què? Que gairebé que li torno els diners i vagi a fer una mica d’amanida i carn a la brasa mentre nosaltres localitzem els rebels!
I vinga buscar cargols cuits per dintre el forn. I sota els fogons. I a l’aigüera. I entre les cassoles. I enmig dels draps.
De moment, no tenim notícia que hagin aparegut.
No em puc treure del cap la imatge d’una família menjant-se el seu teòric estofat de vedella i comentant que els devien haver fet mar i muntanya perquè hi havia molta closca…

Dícese de… (Capítol 1)

Bolha Espinhete (pronunciat amb accent portuguès…)
Boles de color rosa, amb unes protuberàncies adherents, que poden portar molts problemes. Desenvoluparem el concepte en un proper post… o no...
Calcetines
Encara n’hi ha que porten mitjons blancs amb sabata negra… bé que els havíem de batejar, no?
Declinejar
Manera fina de dir que fots la pena i que estàs de capa caída
Divins
Raça especial de persona de la qual, de moment, només n’hem detectat sis exemplars
Filet
Els homes que comparteixen la nostra vida. “Manjares” de qualitat superba! (Menys el dia que es posen tontos, és clar… Us estimem!)
Gamba
Persona que sempre té les antenes posades
Justejar de glamour
Quan no en vas sobrat… de glamour, vull dir!
KK
Qui vesteix pantalons color KaKa d’oKa
Locomotora
Persona que marca el ritme i porta la iniciativa
Makinorro/a
Locomotora al quadrat!
Noi60 / noia60
Tots arribarem als 60… i tots voldrem que ens continuïn dient noi i noia, no?
No girar rodó
No tenir el terrat ben amoblat. Justejar de senderi
Orxata-man / orxata-woman
Que no tenen sang a les venes
Vagó
Els lentorros que van darrera la locomotora. A vegades costa arrossegar-los... ufff!

De rebaixes, fent el cateto...

Les dues amigues improvisen tarda de rebaixes a La Roca Village. Gimnàs? Nooooo... Millor anar a fer el "fati" fotent-se un frankfurt amb formatge i unes braves a quarts de cinc de la tarda! Objectiu: comprar un biquini amb farcimenta perquè posi les coses a lloc, que diumenge hi ha trobada piscinera i s'hi ha d'anar amb glamour.
- Ui, sí, que m'han dit que hi havia uns biquinis supermonos a la botiga X (aquest bloc no és per fer publicitat gratuïta... si algú vol sortir-hi, que passi per caixa!)
Localitzen la botiga en qüestió mentre el frankfurt va alimentant el michelín. Biquinis estupendus a 95 euros. A preu rebaixat i d'outlet, és clar... Va a ser que no, que la hipoteca apreta. Pla alternatiu, buscar ofertes que no passin dels 20... Missió impossible? No, no hi ha res impossible si ho visualitzes. El Coelho diu que si de veritat desitges una cosa, l'univers sencer conspira perquè es faci realitat. Així que les amigues visualitzen i l'univers conspira... però es veu que no deu conspirar amb prou empenta, perquè la pròxima parada és en una altra botiga, que també els han recomanat, on se suposa que hi ha roba glamourosa i moníssima a preus assequibles.
És clar que hi ha qui troba assequible comprar-se una bossa a 175 euros, però nosaltres som les de "rastrillo", de les que anem repassant les parades de bolsos improvisades a les voreres de Nàpols, buscant "bolsos evento" i regatejant quan ens en demanen 7 euros...
Finalment, les amigues localitzen la secció de roba a 40 euros. Igual fins i tot s'ho poden permetre si troben alguna cosa que els agradi.
I sí, allà hi ha un vestit moníssim, de color blau turquesa, o blau cel, o blau mar o blau de l'hora foscant en una nit d'estiu de llum especial (que en això dels colors, no ho negareu, tots som una mica daltònics).
- Va, nena, compra-te'l, que el blau et queda molt xulo... vaaaaa...
I de sobte, l'amiga a qui li agrada el blau aquest indefinible, ho veu clar!
- Boja, que no ho veus que això és una camisa de dormir? Que porta les calcetes i tot? A conjunt!
Se'l miren bé i esclata la riallada. Aquesta riallada que fa que els venedors mirin, que els amargats les odïin i que la gent que estima el bon rotllo s'hi apropi.
- Nooooooo!!!!!- respon l'altra tronxant-se de riure. - Que això que penja per aquí no són unes calces!!! Que és una caputxa!!!
Molt bé, doncs que m'ho expliquin. Des de quan els vestits d'estiu i amb tirants porten caputxa? Eh? Des de quan? Sóc de poble i a mi em van ensenyar que les caputxes, els xubasqueros i les katiuskes, per quan plovia...
Vale, som catetes i justegem de glamour... fins i tot quan anem de rebaixes...
Però al final l'univers conspira i objectiu aconseguit: biquini xulíssim i de floretes per 15 euros, amb un farciment estupendu!!! Gràcies, Coelho!!!

I també...

I també t'agrada riure, ens agrada riure, riure molt, amb una riallada sorollosa i fresca, que surt de dins i que ens fa compartir moments inoblidables, moments de tonteria sublim que només nosaltres podem entendre, perquè és tanta la complicitat que hem creat durant aquests anys, són tants els tics, els sobrenoms, les parides compartides que sovint, quan encara em ve algun episodi al cap, torno a riure.
No oblidaré mai el dia "Teleñeco". Déu, d'això ja fa més de dos anys i quan hi penso encara em tronxo de riure tota sola.
Això és el que fa aquesta relació única.
Especial.
Autèntica.
Compartim moltes coses, moltíssimes: Moments vitals íntims, dubtes, preocupacions, sensacions, històries quotidianes, emocions.
Però el que més m'agrada compartir són els nostres riures. Cadascuna amb la seva riallada particular, amb la seva música peculiar, aporta la seva nota de color a aquesta gran orquestra que hem creat.
I ara tenim un bloc.
I també el volem compartir amb tu.
Benvingut al nostre món particular. No sé què passarà, ni com acabarà aquest invent, però m'ensumo que et divertiràs.

M'agrada

Ens ha costat... però finalment hem decidit deixar-nos atrapar per les noves tecnologies (som de la generació de llibreta i llapis, què hi farem) i estrenem bloc. Quatre dones escrivint alhora. La qüestió és intentar-ho.

Jo sóc jo. No sabreu mai quina és quina. Som tan diferents i tan iguals alhora, que hem aconseguit entendre'ns des del respecte més absolut i l'amistat més profunda. És igual quina escrigui què... no serà res més que el retrat d'una dona desesperada. Desesperada per viure, per gaudir, per ser feliç, per aprendre, per compartir. Per ser cada dia millor. Segura que allò que importa és viure el moment. No sabem què ens depara el futur, només sabem que podem perdre el present.

Sobre mi. Què m'agrada?
M'agrada sentir el soroll de l'aire acariciant les fulles dels arbres, un capvespre de finals d'estiu
M'agrada saber que hi són. Que les persones importants de la meva vida són allà, o aquí, o en algun lloc. Que hi ha algú disposat a donar-me la mà si caic
M'agrada pensar que el món és un lloc genial. Rectifico: m'agrada SABER que el món és un lloc genial
M'agraden les carícies
M'agrada parlar. I estar callada. Dormir. O anar-me'n a dormir tard, enganxada a un bon llibre. M'agrada el sol. I el fred. I la música. O el silenci
Que m'expliquin històries. M'agrada somiar
M'agrades tu
M'agrada la meva vida. M'agrada la nostra vida!
M'agrada haver escrit la primera entrada d'aquest bloc