Desperta...

- Desperta’t… vine amb mi… - em diuen a cau d’orella.
- On anem?- un vell savi de barba blanca em somriu i em dóna la mà. Em tapa els ulls, mentre em balancejo entre el somni i la realitat. I aleshores ho veig:
Un món on nens de totes les races i cultures es dónen la mà per jugar a jocs impossibles mentre omplen l’aire amb les seves rialles.
On el més important no és mirar-se al mirall. Sinó ensenyar-se als altres tal com ets.
Un lloc on no hi ha farmacèutiques que porten un govern als tribunals perquè ha trobat la manera de produir fàrmacs barats que salven vides.
On ningú està destinat a travessar un mar en pastera només pel fet d’haver nascut en una terra més fosca, més brillant, més erma.
Un món sense armes. Perquè, allà, els qui hi viuen saben que no és més ric aquell qui té diners i poder.
On no cal que una parella signi un contracte quan decideix compartir la vida. N’hi ha prou amb què t’estimis. I on dos homes o dues dones es poden petonejar sense haver-se d’amagar.
- Desperta’t…- em diu una veu càlida a cau d’orella- Estaves somiant…
No. No vull despertar-me! Com diu una cançó que m’encanta: “no despertaré porque salga el sol”.