La màgia de la vida

Fa poc, vaig rebre un mail que explicava una història vital fantàstica i que acabava dient: “va ser impressionant viatjar al subconscient amb vosaltres. Com sempre, hi éreu, esperant-me”. No puc explicar en què va consistir aquest viatge al subconscient perquè forma part de la intimitat d’algú que no sóc jo. Però he recordat aquesta frase i, com en aquell moment, m’ha envaït l’emoció profunda de saber que hi ha persones que no et fallen mai i que hi són sempre.

Pel camí ens equivoquem tantes vegades! I no podem tornar enrere: cada decisió implica una renúncia, i cada error, un aprenentatge. Ens equivoquem quan malgastem temps de la nostra vida en batalles perdudes que no valen la pena, quan donem prioritat a coses sense importància que no ens ajuden a fer-nos millors, ens equivoquem quan ho fem malament i no sabem demanar perdó, o quan ens deixem endur per enrabiades inútils en lloc de somriure cada moment per tot el que tenim…

Però, malgrat tot, sempre hi ha algú que ens allarga la mà, algú que no ens falla mai i ens espera dalt d’un turó, amb un sol radiant, somrient-nos, sense dir res, ajudant-nos a pujar després de la caiguda. Gràcies per ser-hi. Com sempre, hi éreu, esperant-me. Aquesta és la gran màgia de la vida.

Colors de fulles de tardor

És màgia...Ho ha de ser. Quan els colors canvien, com les fulles de tardor. I giren, es fonen, s'abracen i ja no sabem dir com eren ni com són. Petites fulles que es mouen amb una brisa lleugera de cor fins arribar a sacsejar. I esperem que caiguin, que es fonguin amb enyor.

Pobre Pompeu!

Deia l’altre dia un conferenciant que a la vida no hi ha càstigs sinó conseqüències. Que tots som lliures d’escollir i de decidir com actuem, què fem i com afrontem cada pas a la vida. Aquest dret a la llibertat d’acció comporta que haguem d’assumir també les conseqüències de les nostres decisions.

No, no us penseu que estic donant una lliçó de vida, d’autoajuda o de realització personal… és que arran d’aquella conferència, i passant-ne “parte” a algunes persones que són addictes al conferenciant en qüestió (Àlex Rovira) -i addictes també a l’humor intel•ligent (que es caracteritza per poder fer conya de la cosa més tonta, fins a acabar plorant de riure!)-, diguem que hem ampliat el nostre vocabulari amb una nova paraula que no sé si hauria estat acceptada per l’amic Pompeu…

A partir d’ara, si no us porteu bé i us fan copiar cent vegades a la pissarra “No ho faré més”, tingueu clar que no esteu castigats, sinó que esteu CONSEQÜENCIATS!
Jajajajaja!!!

Bogeta, sí, tu, la que t’has inventat la “palabreja”, ets tan genial que ni donant dotze voltes d’amor a l’univers n’hi ha prou per estimar-te com et mereixes!!!

Ah, i per cert, apunteu-vos també aquesta: XOPET. Sóc ferma defensora dels xopets! Queda dit!

Carta als Reis

L’any passat, una persona que estimo moltíssim va passar una mala tardor, perquè hi havia un problema de salut greu a la família. Quan va arribar el Nadal, el seu nen va fer la carta als Reis. No va demanar cotxes teledirigits, ni una PSP, ni l’últim joc de moda, ni el monopatí, ni un casc de bomber amb llum incorporada. Va demanar... un sac ple de salut!

Ara sóc jo qui he de fer la carta, i com que aquest any hi ha crisi només se’m permet un desig. Penso en moltes coses: platges gairebé verges a l’altra punta de món, persones més felices, pau, la loteria, més abraçades, més “t’estimo”, un munt de joguines que faran contents als més pekes, més llibertat, menys fronteres…

És difícil fer aquesta carta. Però prenent exemple dels més petits, que sovint tenen raó, he decidit demanar un sac ple de somriures. Somriures per als qui estimo, per als qui no conec, per als qui em creuo cada dia pel carrer, per als qui hi ha a l’altra banda del telèfon i a l’altra banda del món, per als qui riuen cada dia i per als qui ploren, per als qui es mereixen créixer en un món diferent, i per als qui ja som grans i encara tenim a les mans la possibilitat de poder canviar-lo una mica.

Smile!!!