Qüestió de prioritats

Avui no ha estat dia de bones notícies. Però malgrat tot estic contenta (digueu-me insconcient... però sóc del club dels de l'ampolla mig plena).

Estic contenta perquè hi ha persones fantàstiques que quan toquen fons saben prendre impuls i començar el camí cap a la remuntada.

Perquè he vist un nen català i una nena cubana (llet i cafè), agafats de la mà, sortint de l'escola, i rient.

Perquè avui m'han ensenyat que la vida seria molt senzilla si no ens la compliquéssim. Que si una decisió no depèn de tu, no cal atabalar-s'hi.

Perquè he vist que un somriure i una carícia tenen més força que tots els maldecaps del món.

Perquè cada dia intento recordar el consell de vida d'algú que admiro i estimo moltíssim: aprèn, diverteix-te i sigues bona persona.

Perquè tinc la sort de, després de disset anys, tenir una persona meravellosa al costat que encara em recorda cada dia que la vida és moooooooolt xula.

O potser perquè demà em retrobo amb els meus millors amics? És important trobar persones així al món, ànimes bessones amb qui et puguis fondre en una abraçada i sentir que un formigueig et recorre cos i esperit mentre les piles de l'energia positiva es carreguen. A qui puguis dir a cau d'orella: "no et deixaré anar mai més".

Sí, definitivament, sóc una "suertuda"! Si al final, tot és qüestió de prioritats!

"Cuestión de prioridades". Melendi