Gronxant el temps camí de Tomboctou

I volo sobre el desert sentint les llepades del sol roent a la cara. La sorra vola i acompanya el batec de les meves ales, balsàmica, amorosint les ferides del camí.
Tomboctou és a prop, o potser molt lluny... I em deixo dur amb l’empenta del vent sense saber si el destí és a prop ni tampoc què hi trobaré, però m’agrada gronxar-me al vent mirant endavant, sense aturar-me, sense pressa, assaborint cada núvol que m’empasso i cada ombra que deixo al terra.
Veig les espurnes com llampeguen sobre l’aigua de l’oasi, brillants, noves, com petites espurnes innovadores plenes de llum.
M’esforço per mirar endavant i saber si Tomboctou s’acosta, però el sol m’enlluerna.
Sento el gronxar del temps amb so de color groc i m’agrada.