Un. Dos. I tres.

Una passa, dues passes, tres passes. Faig un salt, quedo suspesa en l'aire, començo a moure els braços com si estigués nedant i... VOLO! No heu somiat mai que voleu? Veig paisatges preciosos, tenyits de verd i del blau intens del fred dels rius de muntanya. Hi ha camins allà baix, però no s'hi mou ningú. Un cel net i transparent m'envolta. No fa fred. No hi ha soroll. Estic sola. Lliure per veure el món des del cel.

Conec d'altres persones que somien que volen, i ho fan exactament com jo. Un. Dos. I tres. I els peus perden pes, el cos s'enlaira i el món apareix des d'una altra perspectiva, preciosa i tranquil·la, que es deixa assaborir amb tots els matisos.

I comparteixo la vida amb d'altres persones meravelloses que volen sense somiar. Que volen quan són al desert i es deixen captivar pels capvespres silenciosos de la sorra vermella. Que volen per un gorg ple de fades, acompanyant el seu moviment d'ales blaves, imaginant-se que són en un altre lloc, en un altre moment. Que volen apropant-se a terres desconegudes i mítiques, descobrint el seu Tombuctú particular. Que volen cada dia perquè saben assaborir tots els moments. Que volen perquè la capacitat d'il·lusionar-se, l'alegria i l'energia positiva, els enlairen fins ben amunt. I no els deixen caure. Tots ells m'acompanyen en aquesta fantàstica aventura que és despertar-se cada dia. Quin gran personatge el destí, que ha fet que ens trobéssim en el camí!

Avui vull somiar muntanyes nevades, blanquíssimes, esquitxades de colors d'una primavera tímida que comença a treure el cap. No sé si això dels somnis se serveix a la carta... però per provar-ho que no quedi!!! Un. Dos. I tres!