Rellegint i descobrint

Fa gairebé un any que vam deixar aquest bloc aparcat, no perquè no tinguéssim res a dir (si no callem ni sota l'aigua!!!), només falta d'hàbit i de constància, suposo. Han estat deu mesos de parèntesi en què han passat moltes coses a les nostres vides. Grans coses, o coses grans. Però sobretot petites grans coses d'aquestes que ens fan créixer i canviar.
Una de les petites grans coses d’avui ha estat descobrir minimalia.net -gràcies Meri-, una pàgina on proposen diàriament una frase amb la convicció que menys és més i que no calen grans paraules per explicar grans idees.
M’ha agradat aquesta: “Quan repeteixes un viatge és com si rellegissis: descobreixes racons nous i et meravelles de no haver-los vist en el primer viatge”.
No he fet cap viatge últimament, però m’ha fet pensar en les altres autores d’aquest bloc. Les redescobreixo cada dia i sempre acaben sorprenent-me i meravellant-me. M’ensenyen què vol dir fortalesa, alegria, m’ensenyen l’intens poder de l’amistat i em demostren, una vegada més, que hi són sempre, esperant dalt del turó, somrients, per donar la mà quan arribes ofegat per l’ascensió.
Avui recupero aquest bloc per donar les gràcies als qui són capaços d’escoltar i acompanyar també en els moments difícils. Als qui tenen el do riure i somriure. Gràcies per ser-hi. Cada cop que us rellegeixo, us descobreixo de nou i us estimo encara una miqueta més!

L'Home de Cromanyó ja és història!

L’altre dia vaig veure per la tele un “tio” d’aquests que es pensen que ho saben tot, inflat a gimnàs i que es creu el més guapo del món dient que “als homes homes no ens agrada que ens ho posin fàcil”, referint-se a la seva relació amb les dones. A aquest especímen, a partir d’ara batejat com a Home de Cromanyó, ningú no li deu haver explicat que hem fet el salt al segle XXI i que, per sort, ja juguem tots a la mateixa lliga. Em reventen els qui es pensen que les dones (pobretes princeses de cotó de sucre que hem de protegir) encara som a segona divisió i no tenim ni veu ni vot…

Sort n’hi ha que alguns ho tenen clar. Per a mostra, un botó: noi i noia que viuen junts fa temps i parlen de casar-se. Potser a ella li fa més gràcia, per allò del dia més feliç de la teva vida (sí, ja sé que alguns faríeu un compendi sobre el tema… però no ens enganyem: aquesta llegenda urbana continua vigent!). I ell, com que se l’estima, diu que sí, que aviat es casaran però no li acaba de demanar. Ella li organitza un cap de setmana sorpresa i –espero que no pas agenollada!- es treu un anell de la butxaca durant un sopar romàntic i li demana per casar-se. I ell es posa l’anell de prometatge i diu que sí!

Sí senyor! Així es fa! Que les dones som prou vàlides i intel•ligents per demanar el que ens vingui de gust, quan ens vingui de gust, i per prendre la iniciativa quan calgui.

Aviso para navegantes: l’Home de Cromanyó ha passat a la història. Per sort!!!

Relativitzar i prioritzar

És boníssim com a vegades d'un gra de sorra en fem una muntanya, com tendim a donar voltes i voltes al mateix tema fins agafar complexe de ventilador marejat, com ensopeguem una i altra vegada amb la mateixa pedra i no hi ha manera de trobar un camí que passi pel costat sense fotre'ns de morros.

Jo he començat l'any amb moooooooolt bon humor i he fet el bon propòsit de mantenir-lo durant tot l'any, passi el que passi. Si el 2009 ha estat bo, el 2010 serà millor! Deixeu-me creure en els reis una mica... jajaja!

Però hi ha qui comença l'any amb sensació de jetlag sense haver agafat cap avió, perquè es veu que això del canvi de xifra no es posa bé: ens fem grans, discussions a casa, problemes de feina, canvis vitals, expectatives que no s'han acomplert...

Però resulta que tinc la sort de tenir una gurú molt propera que inventa frases apoteòsiques en un plis plas, i el millor de tot és que sap aplicar-les! L'ensenyança d'avui ha estat:
1) Relativitza
2) Prioritza

És fàcil així llegit, oi? I tant difícil que és fer-ho, a vegades! Ara, que jo sempre defenso que no és que les dones siguem complicades, simplement és que som tan intel·ligents que no sabem viure sense pensar més del compte... jajaja!

Total, que aquí queda dit: relativitzar i prioritzar! El dia que la meva gurú particular escrigui un bestseller us avisaré de seguida, perquè hi haurà empentes per comprar-lo a les llibreries! Gràcies, nena!

La màgia de la vida

Fa poc, vaig rebre un mail que explicava una història vital fantàstica i que acabava dient: “va ser impressionant viatjar al subconscient amb vosaltres. Com sempre, hi éreu, esperant-me”. No puc explicar en què va consistir aquest viatge al subconscient perquè forma part de la intimitat d’algú que no sóc jo. Però he recordat aquesta frase i, com en aquell moment, m’ha envaït l’emoció profunda de saber que hi ha persones que no et fallen mai i que hi són sempre.

Pel camí ens equivoquem tantes vegades! I no podem tornar enrere: cada decisió implica una renúncia, i cada error, un aprenentatge. Ens equivoquem quan malgastem temps de la nostra vida en batalles perdudes que no valen la pena, quan donem prioritat a coses sense importància que no ens ajuden a fer-nos millors, ens equivoquem quan ho fem malament i no sabem demanar perdó, o quan ens deixem endur per enrabiades inútils en lloc de somriure cada moment per tot el que tenim…

Però, malgrat tot, sempre hi ha algú que ens allarga la mà, algú que no ens falla mai i ens espera dalt d’un turó, amb un sol radiant, somrient-nos, sense dir res, ajudant-nos a pujar després de la caiguda. Gràcies per ser-hi. Com sempre, hi éreu, esperant-me. Aquesta és la gran màgia de la vida.

Colors de fulles de tardor

És màgia...Ho ha de ser. Quan els colors canvien, com les fulles de tardor. I giren, es fonen, s'abracen i ja no sabem dir com eren ni com són. Petites fulles que es mouen amb una brisa lleugera de cor fins arribar a sacsejar. I esperem que caiguin, que es fonguin amb enyor.

Pobre Pompeu!

Deia l’altre dia un conferenciant que a la vida no hi ha càstigs sinó conseqüències. Que tots som lliures d’escollir i de decidir com actuem, què fem i com afrontem cada pas a la vida. Aquest dret a la llibertat d’acció comporta que haguem d’assumir també les conseqüències de les nostres decisions.

No, no us penseu que estic donant una lliçó de vida, d’autoajuda o de realització personal… és que arran d’aquella conferència, i passant-ne “parte” a algunes persones que són addictes al conferenciant en qüestió (Àlex Rovira) -i addictes també a l’humor intel•ligent (que es caracteritza per poder fer conya de la cosa més tonta, fins a acabar plorant de riure!)-, diguem que hem ampliat el nostre vocabulari amb una nova paraula que no sé si hauria estat acceptada per l’amic Pompeu…

A partir d’ara, si no us porteu bé i us fan copiar cent vegades a la pissarra “No ho faré més”, tingueu clar que no esteu castigats, sinó que esteu CONSEQÜENCIATS!
Jajajajaja!!!

Bogeta, sí, tu, la que t’has inventat la “palabreja”, ets tan genial que ni donant dotze voltes d’amor a l’univers n’hi ha prou per estimar-te com et mereixes!!!

Ah, i per cert, apunteu-vos també aquesta: XOPET. Sóc ferma defensora dels xopets! Queda dit!

Carta als Reis

L’any passat, una persona que estimo moltíssim va passar una mala tardor, perquè hi havia un problema de salut greu a la família. Quan va arribar el Nadal, el seu nen va fer la carta als Reis. No va demanar cotxes teledirigits, ni una PSP, ni l’últim joc de moda, ni el monopatí, ni un casc de bomber amb llum incorporada. Va demanar... un sac ple de salut!

Ara sóc jo qui he de fer la carta, i com que aquest any hi ha crisi només se’m permet un desig. Penso en moltes coses: platges gairebé verges a l’altra punta de món, persones més felices, pau, la loteria, més abraçades, més “t’estimo”, un munt de joguines que faran contents als més pekes, més llibertat, menys fronteres…

És difícil fer aquesta carta. Però prenent exemple dels més petits, que sovint tenen raó, he decidit demanar un sac ple de somriures. Somriures per als qui estimo, per als qui no conec, per als qui em creuo cada dia pel carrer, per als qui hi ha a l’altra banda del telèfon i a l’altra banda del món, per als qui riuen cada dia i per als qui ploren, per als qui es mereixen créixer en un món diferent, i per als qui ja som grans i encara tenim a les mans la possibilitat de poder canviar-lo una mica.

Smile!!!