De cargols

Siusplau, si algú ahir es va endur per error una paellada de cargols d’una botiga de menjars preparats d’un petit poble a les faldes del Montseny, que avisi a l’establiment en qüestió. Perquè les mendes vam anar a buscar la fideuà que teníem encarregada per dinar i havíem d’ajupir-nos buscant refugi i esquivant els ganivets i morters que es llançaven la mare i els fills que porten la botiga.
- Els cargols no poden haver marxat sols!
- Jo no els he donat a ningú!
- Segur que ja t’has equivocat!
- Aquí no hi són! Algú s’està fotent la cargolada en lloc de la lassanya que tenia encarregada!
- Bé, però així jo em puc emportar els cargols que us he encarregat per dinar o no?
- Sap què? Que gairebé que li torno els diners i vagi a fer una mica d’amanida i carn a la brasa mentre nosaltres localitzem els rebels!
I vinga buscar cargols cuits per dintre el forn. I sota els fogons. I a l’aigüera. I entre les cassoles. I enmig dels draps.
De moment, no tenim notícia que hagin aparegut.
No em puc treure del cap la imatge d’una família menjant-se el seu teòric estofat de vedella i comentant que els devien haver fet mar i muntanya perquè hi havia molta closca…