CLASSE DE PSICOLOGIA FEMENINA (1)

Tot allò que els homes haurien de saber i mai no s’han atrevit a preguntar

Que quan diem no volem dir sí és una llegenda urbana. A vegades diem no i volem dir no, a vegades diem sí i volem dir no, a vegades diem no i és que sí, i a vegades és que sí i diem que sí… De veritat que no és tan difícil… només cal que escolteu amb quin to us ho estem dient!

No sempre us hem de dir què volem i necessitem. Ja hauríeu de saber-ho.

A casa, no “s’ajuda” o “es col•labora”… A casa, les tasques es comparteixen!

Creieu que un dia sereu capaços d’anar fer la compra al súper, sense demanar-nos “i què he comprar?”.

Per Sant Jordi volem rosa. Però també volem llibre!

No suportem que feu veure que ens escolteu mentre aneu fent mirades de reüll cap al televisor o la play ! Mireu-nos als ulls i practiqueu l’escolta activa! Sabeu què és?

Ens agrada que ploreu una mica al final de les pel•lis romàntiques… però sense passar-se...

Quan hi hagi convidats a casa i us toqui parar taula, no ens demaneu “quants som?”. A la meva classe de mates també hi havia nens. Deveu saber comptar, oi?

I no ens agraden els analfabets emocionals. Volem homes que sàpiguen empatitzar... Vaaaa, que hi ha una cosa que es diu diccionari que igual us pot ajudar...

Ah, vale, i ara em direu allò de “les dones no sabeu interpretar els mapes”. Doncs per això s’ha inventat el GPS! L’univers conspira a favor nostre… se siente…

To be continued.

THE BOY DOES NOTHING. Alesha Dixon

Buuuuuuhhhh!!!

- Buuuuuhhhh!!! -va sentir que li deien per l'esquena mentre feia el camí. Ella es va girar sobresaltada i es va quedar tota quieta, incrèdula, davant del que veia.
- BUUUUUUUUUUUUUUUUUHHHHHHHH!!!! -li va tornar a dir, aquesta vegada més fort i cara a cara.
- I tu qui ets? -li demana ella, mirant-lo fixament als ulls.
- Jo no sóc un, jo sóc molts...
- I qui sou? A veure, qui sou, eh? -li pregunta esverada.
- Els Teus Fantasmes!!! -diu una veu ronca i seca.

Ella fa una passa enrere. Se'l mira amb perspectiva i respira. Respira profundament. S'asseu damunt aquella roca i reflexiona, pacient, tranquil·la.

- I què voleu? -li demana.
- Espantar-te, és clar! Quina pregunta... I doncs, què fan els fantasmes???
- Desaparèixer quan s'encén el llum, això és el que fan.

I ella el va encendre i va continuar el seu camí.

Qüestió de prioritats

Avui no ha estat dia de bones notícies. Però malgrat tot estic contenta (digueu-me insconcient... però sóc del club dels de l'ampolla mig plena).

Estic contenta perquè hi ha persones fantàstiques que quan toquen fons saben prendre impuls i començar el camí cap a la remuntada.

Perquè he vist un nen català i una nena cubana (llet i cafè), agafats de la mà, sortint de l'escola, i rient.

Perquè avui m'han ensenyat que la vida seria molt senzilla si no ens la compliquéssim. Que si una decisió no depèn de tu, no cal atabalar-s'hi.

Perquè he vist que un somriure i una carícia tenen més força que tots els maldecaps del món.

Perquè cada dia intento recordar el consell de vida d'algú que admiro i estimo moltíssim: aprèn, diverteix-te i sigues bona persona.

Perquè tinc la sort de, després de disset anys, tenir una persona meravellosa al costat que encara em recorda cada dia que la vida és moooooooolt xula.

O potser perquè demà em retrobo amb els meus millors amics? És important trobar persones així al món, ànimes bessones amb qui et puguis fondre en una abraçada i sentir que un formigueig et recorre cos i esperit mentre les piles de l'energia positiva es carreguen. A qui puguis dir a cau d'orella: "no et deixaré anar mai més".

Sí, definitivament, sóc una "suertuda"! Si al final, tot és qüestió de prioritats!

"Cuestión de prioridades". Melendi