viernes, 18 de septiembre de 2009

Yo lo valgo

Avui ho he provat. Es veu que ens toca llevar-nos un parell d’hores abans de sortir de casa (és a dir, a les 5 de la matinada): llet netejadora, tònic, crema anticel•lulítica, l’antiarrugues, la hidratant i la de contorn d’ulls. Després, base de maquillatge fluïd i unes lleugeres pinzellades d’ombra d’ulls i de coloret. Llapis de llavis i una mica de rímmel. Ei, i no ens podem deixar la crema per a les pells de les ungles, la que arregla les durícies dels peus, la llet hidratant corporal i la mascareta per al cabell.

Al vespre el ritual es repeteix. Tota la merdeta que t’has aplicat al matí, s’ha de tornar a treure, perquè ara resulta que la pell ha de respirar durant la nit. Tornem-hi! Netejadora i tònic, el desmaquillador especial dels ulls, la nutritiva, la retardant de creixement del pèl, les ampolletes revitalitzants i el tractament de xoc contra la flaccidesa. Total, que decideixo a les dotze que me’n vaig a dormir però no em fico al llit fins passada la una…

Però després em diuen que, per a estar bonica, cal dormir vuit hores cada dia. I a mi no em surten els números.

És que saben què passa, senyors de les empreses cosmètiques, que a part de maquillar-me i desmaquillar-me, també he de treballar, anar a comprar, fer rentadores, quedar amb els amics, sortir a sopar amb la meva parella, veure la família, llegir, veure una pel•lícula i anar al gimnàs.

Sabeu què us dic? Que amb arrugues i potes de gall i cel•lulitis i línies d’expressió i pell de taronja i estries… jo lo valgo igualment !

jueves, 17 de septiembre de 2009

És genial

És genial llevar-se amb un somriure.
És genial tenir amics que només mirant-te als ulls saben si han de preguntar o si aquell dia s’imposa el silenci.
Poder trucar algú i dir-li “fes-me riure”. I que ho aconsegueixi.
És genial la sensació quan trobes una cosa que et pensaves que havies perdut. O quan perds una cosa que creies que era teva, però era només un miratge.
I que la connexió còsmica faci que una abraçada sigui molt més que això. Que mentre abraces puguis dir “no et deixaré anar mai més”.
És genial que, enmig de la muntanya russa de la vida, la teva vagoneta s’aturi a dalt de tot i sentis el vent a la cara.
Que hi hagi persones incondicionals que t’allarguen la mà. Que hi són.
És genial tenir la capacitat de fer que la frase més “xorres” es converteixi en una filosofia de vida que t’uneixi per sempre: “Gràcies per existir!”

PD: Que ens hem posat massa tendres? Vale, també és genial que als veïns del pis de dalt els traslladin a treballar a Zimbawe, que els del banc la caguin i t’ingressin 3.000 euros per error, que al company de feina que t’amarga l’existència li surti urticària a les aixelles, tipus senyor espantaocells, i que a aquell pesat que va amb el clauer del Jaguar penjant per fora la butxaca dels Levi’s se li emporti el cotxe la grua. Millor així????

Que la vida és genial!

miércoles, 16 de septiembre de 2009

Preguntes

De cop i volta, el dia es capgira. La multa de la zona blava. Les obres del carrer que t'omplen el cotxe de pols. La contractura que no et deixa fer el "meneo" cervical del Patrick Swayze a "Dirty Dancing". La merda de gos enganxada a la sola de la sabata.

I davant de tanta adversitat mundana et preguntes per què no estàs cantant mantres en un monestir budista perdut al Tibet o meditant a les Seychelles. Per què no vas néixer en el palau de les il·lusions d'una terra mítica. Per què no tens la força de fer la maleta i comprar un bitllet d'avió amb els ulls tancats mentre agafes ben fort la mà d'algú que t'acompanya en l'aventura de la teva vida.

I aleshores, enmig de tanta pregunta vital, un mocós de cinc anys acabats de complir et demana, càndidament i mirant-te als ulls (espero!): "tu saps per què als nois grans els agraden tant les tetes?". I és aleshores quan t'adones que, realment, al món hi ha qüestions més profundes i importants que les que et fas tu...

Per cert, qui tingui la resposta, premio! Perquè a mi només se'm va ocórrer aplicar la teràpia del "descojone". La solució perfecta per a un dia girat del revés!

Gronxant el temps camí de Tomboctou

I volo sobre el desert sentint les llepades del sol roent a la cara. La sorra vola i acompanya el batec de les meves ales, balsàmica, amorosint les ferides del camí.
Tomboctou és a prop, o potser molt lluny... I em deixo dur amb l’empenta del vent sense saber si el destí és a prop ni tampoc què hi trobaré, però m’agrada gronxar-me al vent mirant endavant, sense aturar-me, sense pressa, assaborint cada núvol que m’empasso i cada ombra que deixo al terra.
Veig les espurnes com llampeguen sobre l’aigua de l’oasi, brillants, noves, com petites espurnes innovadores plenes de llum.
M’esforço per mirar endavant i saber si Tomboctou s’acosta, però el sol m’enlluerna.
Sento el gronxar del temps amb so de color groc i m’agrada.

martes, 8 de septiembre de 2009

Un. Dos. I tres.

Una passa, dues passes, tres passes. Faig un salt, quedo suspesa en l'aire, començo a moure els braços com si estigués nedant i... VOLO! No heu somiat mai que voleu? Veig paisatges preciosos, tenyits de verd i del blau intens del fred dels rius de muntanya. Hi ha camins allà baix, però no s'hi mou ningú. Un cel net i transparent m'envolta. No fa fred. No hi ha soroll. Estic sola. Lliure per veure el món des del cel.

Conec d'altres persones que somien que volen, i ho fan exactament com jo. Un. Dos. I tres. I els peus perden pes, el cos s'enlaira i el món apareix des d'una altra perspectiva, preciosa i tranquil·la, que es deixa assaborir amb tots els matisos.

I comparteixo la vida amb d'altres persones meravelloses que volen sense somiar. Que volen quan són al desert i es deixen captivar pels capvespres silenciosos de la sorra vermella. Que volen per un gorg ple de fades, acompanyant el seu moviment d'ales blaves, imaginant-se que són en un altre lloc, en un altre moment. Que volen apropant-se a terres desconegudes i mítiques, descobrint el seu Tombuctú particular. Que volen cada dia perquè saben assaborir tots els moments. Que volen perquè la capacitat d'il·lusionar-se, l'alegria i l'energia positiva, els enlairen fins ben amunt. I no els deixen caure. Tots ells m'acompanyen en aquesta fantàstica aventura que és despertar-se cada dia. Quin gran personatge el destí, que ha fet que ens trobéssim en el camí!

Avui vull somiar muntanyes nevades, blanquíssimes, esquitxades de colors d'una primavera tímida que comença a treure el cap. No sé si això dels somnis se serveix a la carta... però per provar-ho que no quedi!!! Un. Dos. I tres!